Mostrando entradas con la etiqueta 15 dies de la meva vida. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 15 dies de la meva vida. Mostrar todas las entradas

Metges

Tengo esto muy avandonado creo que volveré a colgar amenudo..


La sensació de l’agulla creuant la meva pell per extreure la sang necessària per fer les proves. La sensació de l’extracció d’aquesta va fer-me reflexionar, pensar en tot el que podria venir, en totes les coses noves que implicaria deixar de fer.

*******

Estic orgullosa de haver-ho sabut abans que molta gent, de haver guardat el secret durant uns tres anys, de no haver-li dit a ningú, d’haver mantingut la meva pròpia promesa.

*******

Molts dels òrgans del nostre cos deixen de funcionar sense que nosaltres sapiguem la raó. Si ha estat creat per fer una determinada funció, per què no la fa? Si féssim el mateix, què seria de nosaltres? Del nostre món? Es injust que no es compleixin les normes. I aquí m’incloc a mi, una persona que desgraciadament també pateix aquesta injustícia de l’organisme no faci el que ha de fer.

Per què coi es riu de mi? Em fa mal i riu, fa malbé la meva vida i riu. Treu els somriures del meu rostre i riu. Em fereix i riu. Es que no es cansa de riure? Es que no pot ser millor persona sense fer-me mal?
Zeta per aquí, Zeta per allà, la maleïda Zeta està per totes parts. Es comporta d’una forma tan ignorant... la veritat, ja sabia que era una ‘lletra’ una mica estranya, però mai m’hagués imaginat que ho fos tantíssim. Lo pitjor de tot es que cada vegada va traient, de mica en mica les vocals i les altres lletres del abecedari, per fer-se més forta? Per poder sentir-se millor? Qui saps les causes!

Zeta té la culpa de tot, del que està succeint: baralles, odi, patiment... mai a la vida li podré perdonar, el que més mal m’ha produït es que hagi fet plorar la meua guitarra, les vocals van i venen, però Zeta, última del abecedari, última del meu cor, de les primeres en entrar, de les primeres en sortir.
Estic farta, ja no puc més! Però qui coi es creu què és? Per què ha de mirar-me d’aquesta forma? Ni que li degués la vida.

Van haver-hi persones que van estar com jo, ho van passar malament i jo els entenia perfectament perquè havia passat, o més ben dit, estic passant el mateix des de fa gairebé un any (ostres com passa el temps!)

Però es que ja no aguanto més les seves tonteries, no puc.

Les seves paraules topen amb les parets del peu cervell, una i una altre vegada, i per molt que intenti treure-les no puc, són com els anuncis o cançons que odies però que estan tot el dia voltant per el teu cap, que encara que no vulguis recordar-ho tornen per si soles.

No li desitjo res dolent, però si un bon escarment. “Per ser com és, per com ha actuat.”


Una rara sensació a recorregut tot el meu interior. Molt de nervis esperant aquest dia per poder saber els resultats, hi ara, quant el sobre està en les meves mans, no sé que fer.
Per una part vull obrir-ho, però per una altre, no. No vull tenir sorpreses, però ho haig de fer, és per el meu bé.

Obro el sobre lentament, trec els folis delicadament i començo a inspeccionar-los. Tot bé, tot bé, però unes quantes estrelles apareixen junt amb uns nombres. Recordo que el doctor va dir, si surt qualsevol tipus d’asterisc, veniu.

Desgraciadament, no només apareix un, si no un parell més. Què hauré fet malament per rebre aquesta vida? No tinc prou amb tot el que tinc ja? Ara ja no seré la noia que pateix problemes amb els pulmons, l’al·lèrgia... si no que també la noia que pateix dels ronyons, el pàncrees i de deficiència de leucòcits.

"Haig de viure d’aquesta forma, però haig de viure."